La invasió i ocupació nord-americana de l’Afganistan l’any 2001 -compartida per una quarantena de països- posà en evidència la destrucció de les complexes relacions de poder i autoritat tradicionals del país centre-asiàtic, amb la instauració d’un govern prooccidental que controlava només algunes zones urbanes i que ha estat incapaç de garantir el respecte als Drets Humans -es calcula que un terç de les víctimes d’aquests darrers 20 anys del conflicte han estat provocades per les tropes internacionals i l’exèrcit afganès-. Sense una estratègia definida de pacificació i reconstrucció del país i basada en la militarització, la meitat dels més de dos bilions de dòlars invertits a l’Afganistan entre 2001 i 2021 -equivalents a gairebé el doble del PIB anual espanyol- s’ha destinat a la compra d’armament i la construcció d’infraestructures militars, enlloc de a l’enfortiment de la societat civil i la recomposició de les estructures de l’estat. I de l’altra meitat una part considerable s’ha perdut en circuits opacs de corrupció, mantenint en l’oblit una societat civil fustigada que fa ja 42 anys que viu en un context de conflicte armat continuat amb 18 milions de persones -la meitat de la població- en situació sostinguda d’emergència humanitària.

L’entorn geo-estratègic del conflicte afganès durant les dues últimes dècades ha estat marcat pels interessos polítics i econòmics de potències globals (Estats Units, Xina, Rússia, Unió Europea) i regionals (Iran, Pakistan, monarquies àrabs del Golf), que en el millor dels casos han mostrat incapacitat o manca de voluntat per resoldre el conflicte i en el pitjor l’han atiat per mantenir la seva influència o evitar que altres països n’incrementessin la seva.

I les conseqüències sempre les ha rebut la població afganesa, especialment les dones i els infants, que han constituït els sectors més vulnerables. Si bé durant els darrers 20 anys a les zones controlades pel govern s’havien produït alguns tímids avenços en els drets de les dones, als territoris controlats pels talibans -i ara de nou a tot el país- mai han deixat de patir la seva anul·lació individual a través de la imposició de matrimonis forçats a partir dels 12 anys, la prohibició de sortir soles de casa o de parlar amb homes que no siguin familiars directes entre altres limitacions. Pel que fa als drets de la infància, la segregació radical per sexes i la imposició d’un model educatiu basat exclusivament en les mederesh (escoles coràniques), està orientat a nodrir les pròpies bases del moviment taliban a través de l’adoctrinament religiós des de les edats més primerenques. El retorn al poder dels taliban no és una nova crisi humanitària, sinó l’agreujament d’una que dura ja més de quatre dècades, i que representa un retrocés a l’època obscurantista viscuda entre 1996 i 2001 i incrementa la pressió sobre una població que es troba ja en una situació límit.

I tot i aquesta situació, la Unió Europea ha seguit considerant l’Afganistan com un país “segur” on es podia retornar la població que hi fugia per demanar asil i que juntament amb la població siriana constitueix el grup més nombrós de població refugiada que intenta accedir a Europa per garantir la seva integritat. Una Europa on, no ho oblidem, els discursos d’odi aprofiten aquestes crisis per guanyar terreny.