Entrevista: Jaume Bartomeu "La millor política municipal contra els incendis és mantenir viva l’economia rural"

Jaume Bartomeu és el gerent de la Federació d’Agrupacions de Defensa Forestal (ADF) d’Osona, des d’on coordina la prevenció d’incendis i el suport tècnic a les agrupacions locals des de fa més de quinze anys. Defensa que protegir els boscos passa per reforçar l’economia rural i donar més protagonisme als ajuntaments.

1 de juny de 2026

Què són les ADF i quina relació tenen amb els ajuntaments?

Les ADF són agrupacions de defensa forestal formades bàsicament per pagesos, ramaders, propietaris forestals i els ajuntaments de la zona. És imprescindible que hi siguin presents dues figures: els ajuntaments i els propietaris dels boscos.

Som a la seu de la Federació d’ADF d’Osona, que agrupa onze associacions que es van aplegar l’any 1997 amb el propòsit de treballar en objectius comuns.

La gent us veu com un cos de voluntaris, però sou molt més.

No deixa de ser un grup de persones que, de manera voluntària, comparteixen el treball en qüestions com la protecció del territori i, en aquest cas, la prevenció dels incendis. Però, com a entitat, estem contemplats en el Pla Infocat de la Generalitat i, juntament amb els Bombers, som l’únic col·lectiu que el Govern inclou dins del grup d’extinció.

Evidentment, els Bombers són els que comanden i decideixen què cal fer, com i quan. Nosaltres som un cos de suport tècnic, pensat per fer tasques de prevenció al territori i, com deia abans, donar suport als Bombers durant les feines d’extinció.

Ara parlaves de la prevenció. Se’n fa prou?

Mai no se’n fa prou. Vivim en un context en què els incendis forestals són cada vegada més virulents, i això té unes causes molt clares. Fa dècades que el territori rural es va abandonant, una realitat evident arreu del país.

Això comporta menys gestió forestal, menys camps conreats i menys pastures. Tot plegat fa que tinguem un territori molt més inflamable i que els focs avancin més de pressa. Per tant, l’esforç dels Bombers i de les ADF per apagar-los, per si sol, no és suficient.

Quin paper juga el municipalisme, sobretot a l’hora de garantir el finançament d’entitats com la vostra?

Els municipis i els ens locals són importantíssims a l’hora d’abordar la prevenció d’incendis i la conservació del territori. No es tracta només de crear zones de baixa combustibilitat o de fer franges de protecció, que evidentment s’han de fer.

Cal treballar per tenir un territori resilient, i això només ho podem aconseguir si la gent que hi viu pot construir-hi una economia, una subsistència i una permanència.

Els pagesos, agricultors, ramaders i propietaris forestals —molts d’ells membres de les ADF— són una vigilància constant els 365 dies de l’any. Fan prevenció d’incendis amb la seva activitat diària: quan arreglen un camí, conreen un camp, recuperen pastures o mantenen un punt d’aigua.

Per tant, hem d’aconseguir una bioeconomia que faci que la gent no marxi del territori, perquè només amb subvencions per netejar boscos no ens en sortirem. El país no és prou ric per basar tota la prevenció exclusivament en aquestes actuacions.

Parlem de mantenir el mosaic agroforestal, oi?

Exacte. Es tracta d’això.

I quins incentius es poden donar des de les administracions per preservar tot això?

Creiem que la Generalitat hauria de tenir uns criteris generals molt clars i treballar amb una planificació a llarg termini. Però això costa, aquí i a tot arreu: sovint es treballa amb horitzons de quatre o vuit anys.

També caldria dipositar més confiança en els ajuntaments i donar-los més competències. Els ens locals coneixen el territori. Surten per la porta del consistori i saben quin terreny trepitgen, coneixen els veïns i saben quins són els problemes concrets del seu terme municipal.

Crec que és imprescindible que tinguin més eines per revifar l’economia rural.

Aquí hi ha un tema bàsic, que és la confiança entre els municipis i les ADF. Com es construeix?

Cada municipi i cada territori és un món, però la proximitat humana del món rural facilita molt detectar mancances concretes i trobar-hi solucions.

I això no afecta només la relació entre la població i els ajuntaments. Al territori hi ha una xarxa formada per Bombers, guardes de parc, Agents Rurals, Protecció Civil, regidors i ADF.

Quan tots ens coneixem, ens veiem les cares i sabem quines competències i possibilitats té cadascú, es construeix una teranyina que permet que tots ens puguem ajudar.

El món rural s’ha d’ajudar a si mateix. S’han de construir moltes aliances.

De vegades, quan hem de baixar a Barcelona per explicar què ens passa, penso que hi ha problemes que gairebé és millor no explicar, perquè pots tornar a casa amb dos problemes: el que ja tenies i la solució que t’han donat. Falta visió de proximitat, i en això les ADF són una molt bona eina per als ajuntaments.

La gent recorda el foc quan arriba l’estiu o quan ja crema, però la prevenció s’ha de fer a l’hivern.

Sí. De fet, ens podem definir com els bombers d’hivern. A l’estiu ens limitem a fer vigilància i a donar suport als Bombers, bàsicament aportant aigua i coneixement del territori per ajudar-los a moure’s.

Les ADF també tenim un paper important en la primera intervenció. No estem en un parc de bombers esperant una emergència, sinó que cadascú és a casa seva amb els seus mitjans, i això ens permet actuar immediatament.

Però la feina més important és la de l’hivern: treballar perquè a l’estiu no tinguem grans incendis i tenir les infraestructures preparades per defensar-nos.

Això vol dir arranjar camins i vials prioritaris perquè els vehicles i els equips d’extinció es puguin desplaçar amb rapidesa, controlar que els punts d’aigua estiguin plens i operatius, vetllar amb els ajuntaments perquè les franges perimetrals de les urbanitzacions estiguin en condicions i, sobretot, ajudar la pagesia a mantenir-se al territori.

Quin és el suport logístic o administratiu més valorat per les ADF?

Les ADF subsisteixen bàsicament gràcies a tres línies d’ajut. La Generalitat aporta una subvenció anual que ens permet pagar les assegurances dels vehicles, les ITV i les reparacions bàsiques del parc mòbil.

A més, l’any passat es va recuperar una línia per a la compra de material, que havia estat aturada durant més d’una dècada.

Per part de la Diputació de Barcelona, hi ha una altra ajuda molt important destinada a la prevenció d’incendis. És la que finança els plans municipals de prevenció, centrats sobretot en l’arranjament de camins.

Això ha permès que, a la demarcació de Barcelona, la xarxa bàsica de camins es trobi en molt bon estat.

Com participeu en la redacció d’aquests plans municipals de prevenció d’incendis?

Anys enrere, aquests plans els executaven directament les ADF. Des de fa cinc o sis anys, per qüestions principalment burocràtiques, la gestió recau en la Diputació a través dels ajuntaments.

La Diputació redacta els plans, els subvenciona i transfereix els recursos als consistoris, que els executen amb la col·laboració de les ADF.

D’aquí la importància d’una relació fluida entre Diputació, ajuntaments i agrupacions locals.

Quins són els factors que poden generar més incendis? On s’ha de posar el focus?

Ara, al mes de maig, ja no som a temps de fer gaire més prevenció passiva de cara a l’estiu, més enllà de revisar que tots els punts d’aigua estiguin plens.

Fins al setembre o l’octubre toca fer prevenció activa: vigilància i garantir que els dispositius funcionin per respondre amb rapidesa i eficàcia tan bon punt es detecti una columna de fum.

I com es preveu aquest estiu?

En principi, sembla millor que els tres anys anteriors, marcats per la sequera.

Ara bé, aquest període ens ha deixat una mortaldat important d’arbrat, sobretot de pi roig. Se n’han extret moltes tones, però encara en queda molta quantitat al bosc. És combustible sec i, si es produeix un incendi, pot afavorir una propagació molt ràpida.

D’altra banda, aquest any ha plogut molt. Portem vuit o nou mesos seguits de pluges, cosa que ha mantingut el sòl humit i la vegetació ben hidratada.

També és cert que el creixement de la vegetació ha estat espectacular, molt superior a la mitjana, però això no ha de comportar necessàriament un augment significatiu del risc.

Jo ja signaria arribar a un estiu com el que ara mateix s’intueix. Tot dependrà, però, de les pluges que es puguin produir entre juny i octubre.

Quan parles de l’acumulació de pi roig mort, tornem a l’abandonament del món rural.

Sí. Hem evolucionat molt pel que fa a mitjans d’extinció, tecnologia i coneixement. Som molt millors apagant focs que fa deu, vint o quaranta anys. Catalunya és pionera en extinció d’incendis i tenim el privilegi de comptar amb un cos de Bombers amb un gran nivell tècnic. Però, al mateix temps, els incendis són cada cop més virulents, més grans i més ràpids. Això vol dir que, per molt que millorem, sempre anem al darrere perquè hi ha una cosa que en algun moment vam deixar de fer.

És evident que l’abandonament rural, la manca de gestió del territori i la desaparició del mosaic agrícola són el factor clau. Després hi ha el canvi climàtic i els canvis d’hàbits, però l’element determinant continua sent aquest.

El país ha d’apostar pel territori, i això passa perquè la gent que hi viu s’hi pugui guanyar la vida. Podem arreglar un camí trenta vegades, però al final s’espatllarà si no condueix a un lloc on hi hagi una bioeconomia que funcioni.