“Més de 300 pobles catalans apliquen el porta a porta, que és el que funciona millor, però els contenidors tancats ja marquen el futur”

Albert Planell és director de l’Agència de Residus de Catalunya. És llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia i s’ha acabat especialitzant en l’enginyeria de residus. Tot un gir professional que ha anat acompanyat d’una llarga experiència al món municipal, primer a l’Ajuntament de Terrassa i, posteriorment, al Consell Comarcal del Vallès Occidental.

2 de març de 2026

Quina és la situació de la recollida selectiva a Catalunya respecte al conjunt de la Unió Europea?

Segons les dades que publica el Ministeri de Transició Ecològica som al segona Comunitat Autònoma en recollida selectiva després de Navarra, però si ens comparem amb Alemanya o amb Suïssa, estem encara per sota.

La relació entre l’Agència i els municipis pot ajudar a escurçar aquesta diferència…

Aquí a Catalunya hi ha hagut des de sempre un consens molt alt entre el món local i la Generalitat respecte al que s’havia de fer. Aquest acord va començar fa trenta anys, quan es va decidir que tots els municipis havien de tenir recollida orgànica, i ara el 100 % de les ciutats catalanes en tenen. Va continuar amb l’impost, que a l’àmbit estatal no es va posar fins a l’any 2022, quan aquí el tenim des de l’any 2003. I també tenim un consens molt important respecte al fet que aquest impost no anava a una bossa comuna d’Hisenda, sinó que es dedicava al 100 % a la millora de la gestió dels residus.

Aquests consensos ens han permès poder disposar a Catalunya d’unes infraestructures potents, tot i que potser ara comencen a quedar una mica obsoletes, perquè encara estem pagant la desinversió en els serveis públics generada durant la crisi del 2011. Parlem d’unes infraestructures que, mentre es pensen i es fan, passen un mínim de cinc anys, i que, quan es produeixen situacions de crisi, cal fer arrencar de nou.

Quins són els principals reptes que afronten actualment els municipis catalans a l’hora d’implantar polítiques d’economia circular, i com pot l’Agència de Residus de Catalunya acompanyar-los de manera més efectiva?

La nostra intenció és complir aquí, a Catalunya, amb aquests objectius europeus, però encara estem lluny. Aquest és el nostre principal repte.

Quines són les fites progressives que caldrà assolir en la recollida selectiva de residus?

L’objectiu principal és que les escombraries orgàniques no vagin a parar a la resta, sinó que estiguin separades, perquè, si es barregen amb els envasos, amb el vidre o amb la resta, impedeixen que aquest material es pugui aprofitar, perquè està contaminat. Al mateix temps, amb aquesta brossa orgànica es pot fer compostatge, però si està barrejada amb residus impropis tampoc es pot fer servir. A més, com més barrejada està, més difícil és la separació i més maquinària cal.

Aquí tenim un sistema, que va començar l’any 2005, que és el dels ecoparcs. Vam passar d’un moment en què cada ajuntament tenia el seu abocador als afores i on la gent treia cada vespre les escombraries a la porta de casa. Era una brossa on no hi havia plàstics ni pràcticament llaunes, que es portava a un forat que, un cop l’any, es tapava o es cremava. Als anys vuitanta, a Catalunya hi havia 2.500 abocadors incontrolats.

Es va fer una feina molt important de l’Agència —en aquell moment la Junta de Residus—, de la mà dels consells comarcals i els ajuntaments, per posar ordre a tot això, i es va passar d’aquests 2.500 abocadors incontrolats a uns 40 de controlats, i actualment només n’hi ha 25 d’actius i sota control.

Des de la seva experiència, quines pràctiques o projectes municipals d’economia circular considera que poden esdevenir referents i ser reproduïbles en altres territoris, especialment en municipis petits i mitjans?

Hi ha ajuntaments que ja han començat, des de fa cinc o sis anys, a buscar altres fórmules per ser més eficients. El que funciona millor és el porta a porta, que ja s’ha posat en pràctica en més de 300 pobles catalans, que et passen a buscar cada dia la brossa per casa, però cada dia una fracció diferent: un dia paper, un dia vidre…

El que passa és que aquest sistema és eficient, però depèn molt del tipus de població. Han de ser poblacions estables, sense gaires cases per carrer. També és el sistema més car.

Des de fa uns quants anys s’està començant a implantar un sistema que potser no és tan efectiu, però que dona molt bons resultats, que són els contenidors tancats, que són adoptats cada vegada per més ciutats i que marquen, d’alguna manera, el futur cap al qual ens dirigim. Això no és res més que les bateries de contenidors que hi ha ara, amb la diferència que el ciutadà té una targeta amb què només pot obrir alguns contenidors que li han estat assignats. L’eficàcia potser no és tan elevada com en el cas del porta a porta, però ens permet acostar-nos als objectius que tenim fixats amb una despesa de gestió molt més assumible.

Quines eines o criteris recomana incorporar en els processos de licitació?

El que veiem ara és que les ciutats no segueixen uns models uniformes en el sistema de recollida. Cada barri, en funció de la seva tipologia, va cap a un model o un altre. Veiem que, als cascs històrics, on és més complicat que passin camions, es va implantant el porta a porta, i en altres llocs, on hi ha avingudes amples i blocs de pisos, els contenidors tancats funcionen.

És una cosa que es comença a fer ara i que marca un canvi que veurem en els pròxims anys, que té com a propòsit complir amb els percentatges que ens hem marcat com a objectiu. Això vol dir que, si hem d’arribar a un 55 % de reciclatge, hem d’arribar a un 60 % de recollida selectiva. I si l’any 2035 hem d’arribar al 65 % de reciclatge, la recollida haurà de ser del 70 %. Això s’ha de veure reflectit a l’hora de fer els concursos i la contractació pública.

Nosaltres el que fem és posar uns objectius i, per assolir-los, el que proposem són uns incentius. De la mateixa manera que ara els ajuntaments que millor fan la recollida de la fracció orgànica tenen una rebaixa en el cànon que han de pagar cada any, a partir d’aquest 2025, aquells ajuntaments que ja estiguin complint amb els objectius marcats per la Unió Europea no patiran cap increment en el preu del cànon dels abocadors, que cada any puja cinc euros per tona.

Quin paper juguen la ciutadania i el teixit econòmic local en l’èxit de les polítiques municipals d’economia circular, i com poden els ajuntaments fomentar una implicació més gran d’aquests actors?

Com millor separem d’inici, més fàcil és aprofitar els materials. Just ara estem tramitant l’aprovació del Pla d’Infraestructures, una programació d’ara fins a l’any 2035, per veure quines plantes hem de fer, perquè això té dues potes: una, que és la recollida, de la qual s’ha d’encarregar el món local, perquè cada població és diferent i el que funciona en un lloc no té per què servir al poble del costat, i l’altra és el tractament.

Parlem d’una inversió d’uns 2.000 milions d’euros, finançada a tres bandes: la Generalitat, l’impost que paguen els municipis i el sector privat.

Fins ara, els plans d’infraestructures només eren sobre el tractament, sobretot de l’orgànica i la resta. Ara hem proposat un altre equipament, que serien les infraestructures de prevenció, perquè hem vist que ja podem recollir molt bé i tenir moltes plantes de separació, però, si no posem fre a la generació de residus, anem malament. I una manera de posar-hi fre, a banda dels reglaments europeus, és allargar la vida dels productes al màxim.

Aquest pla d’infraestructures estableix que l’any 2035 tots els pobles i ciutats de Catalunya, siguin sols o mancomunadament, hauran de tenir el que en diem centres de recursos, llocs on podràs portar coses que no utilitzis perquè una altra persona les pugui fer servir. Ja hi ha hagut algunes experiències aquí a Catalunya, però han estat coses puntuals. El propòsit és que, de la mateixa manera que ara, fa trenta anys, es va decidir que totes les poblacions havien de tenir una deixalleria, d’aquí a deu anys qualsevol ciutadà pugui saber que hi ha un lloc on pot deixar allò que ja no utilitza i un altre el pugui aprofitar.

En definitiva, allarguem la vida dels productes. Hem d’aconseguir que les coses es converteixin en residus el més tard possible.

Tot això suposa canvis en els hàbits de la ciutadania que no sempre són ben rebuts. Hi ha queixes sobre els contenidors tancats, que només es veuen com un instrument sancionador i recaptatori.

El que s’ha vist és que la voluntarietat té un topall, que és on estem arribant. Si tu vas en cotxe i et passes un semàfor en vermell i t’enxampen, et multen. Més o menys és el mateix.

El que no pot ser és que els ajuntaments estiguin fent molts esforços per fer les coses com cal, que el 80 % dels ciutadans facin les coses bé, i que hi hagi un petit percentatge que cregui que les coses no van amb ells, perquè aquesta actitud de no posar la brossa on toca ens surt cara a tots, perquè vol dir que la separació és més difícil i que ens hem de gastar més diners en les plantes de reciclatge. La gent normalment ho fa bé, però què hem de fer amb els que no volen fer-ho bé? Aquesta és la qüestió.

Hi ha la idea que, en reciclar, estem fent un favor a l’ajuntament, que a sobre ja ens està cobrant una taxa. I no és així. Com més eficient sigui el reciclatge, més barat serà. Arriba un moment que, si tu poses unes normes sobre com s’han de llençar les escombraries i la gran majoria de la població les segueix, has de reaccionar.

La gent que posa la brossa fora del contenidor, a banda de la brutícia, les rates i altres problemes que això pot comportar, està fent que el servei de recollida sigui més car per a la resta dels ciutadans. És per això que hi ha ajuntaments que, en les seves ordenances, comencen a recollir sancions per a aquells que no ho fan bé. A Suïssa o a Alemanya existeix la consciència sobre el reciclatge, però també hi ha el pal.

Què hem de fer amb la brossa orgànica?

Ara hem de fer moltes més plantes per a brossa orgànica, perquè en tenim poques. El que estem plantejant en el Pla d’Infraestructures és que, com a màxim, un 10 % dels residus vagin a parar a l’abocador. En aquest moment hi va el 31 %.

Els abocadors presenten problemes. Són controvertits entre els ciutadans dels municipis que els acullen, però, a més, generen metà i lixiviats, i, quan es tanquen, s’han de mantenir durant trenta o quaranta anys. Els costos són molt elevats, malgrat que sembli el més barat. Per això, dels 24 abocadors que hi ha ara, la previsió és tancar-ne 14.

La nostra fita és reaprofitar al màxim els residus i, per assolir-la, ens caldrà separar més, perquè com més separem, més productes farem i més recursos tindrem. No podem perdre de vista que Europa, com a tal, no té matèries primeres i, per tant, necessita recuperar el màxim possible. Enterrar o cremar els residus no és una opció.

En països com Alemanya, Suècia o Noruega estan en un nivell de valorització energètica del 40, 50 o fins i tot del 60 %. Aquí no valoritzarem energèticament més del 25 %; ara estem sobre el 19 %. La nostra aposta és la revalorització material.

La Llei 7/2022, de 8 d’abril, de residus i sòls contaminats per a una economia circular exigia l’establiment d’una recollida separada de tèxtils abans del 3 de desembre de 2025. En quin punt ens trobem actualment?

A Catalunya, pel que fa a la normativa estatal, estem complint de sobres. La majoria de les poblacions tenen una forma o una altra de recollida de tèxtil.

La llei europea el que planteja és que els fabricants han de ser els responsables dels costos de la recollida i el tractament dels seus productes. I això s’ha fet amb tots els sectors.

Hi ha dues maneres de fer-ho. La primera és saber a qui es ven un producte i si es pot recollir, cosa que permet implantar un sistema individual. Això passa sobretot a la indústria, però és difícilment traslladable als sistemes municipals, i per això es creen societats de responsabilitat ampliada, que apleguen tots els fabricants d’un determinat sector, que posen diners per pagar a aquell que recull les deixalles que generen els seus productes. És el que passa actualment amb el vidre, els plàstics o el paper.

Això passarà amb tots els altres productes, com els mobles, els bolquers i, evidentment, el tèxtil. El que passa és que aquestes entitats encara s’estan constituint i això són costos que ara estan assumint els municipis. Aquestes entitats, un cop constituïdes, s’hauran de posar d’acord amb els ajuntaments per veure de quina part se’n fan càrrec.

Amb el tèxtil, el que tenim en aquests moments és un problema molt greu: les entitats que es dediquen a la recollida de roba, que fins ara ho feien gratis, avui es troben amb diferents problemes. El primer, que cada vegada la roba és més dolenta i menys reutilitzable. I, segon, que abans exportaven a l’Àfrica o a països asiàtics, i ara aquest mercat està acaparat per la Xina i no poden vendre. Així, aquestes entitats comencen a demanar diners als ajuntaments per recollir la roba.

El que hem fet és establir, de cara a l’any vinent, un retorn de 50 euros per tona a aquells ajuntaments que tinguin contractada una entitat social que es dediqui a fer aquesta recollida.

Mirant al futur, quines prioritats estratègiques té l’Agència de Residus de Catalunya en matèria d’economia circular i com s’alineen amb els objectius i les necessitats dels governs locals?

Tot el que fem que tingui a veure amb la recollida de residus no tindria cap lògica fer-se sense els ajuntaments. Qualsevol cosa es fa amb consens. No hi ha cap iniciativa que surti de l’agència que no estigui consensuada. I aquesta és una forma de fer que s’ha mantingut independentment de qui hagi estat al davant de l’agència.

Els consensos bàsics ja fa trenta anys que hi són, aquí a Catalunya. Aquest és el tret fonamental: els consensos bàsics que hi ha hagut entre els municipis, les empreses i la Generalitat. Nosaltres recaptem, però el retorn d’aquests diners es decideix conjuntament amb els diferents sectors.